Introducció

El centre arxivístic de la Diputació tarragonina s’ha de lligar a la història de la institució titular dels seus fons. Les diputacions provincials nasqueren a partir de la nova articulació del territori en províncies, entre 1833-1835 . Tenien el seu antecedent en la Diputació Provincial de Catalunya, creada per les Corts de Cadis el 1812, que abolida dos anys després per Ferran VII, fou restablerta successivament el 1820 i el 1822, d’acord amb la divisió provincial que donà lloc a les quatre diputacions del país. Amb el retorn de l’absolutisme, les diputacions van ser novament suprimides, fins a començaments de 1836. L’evolució històrica d’aquesta institució va íntimament lligada als ritmes de la política espanyola: definitivament assentades l’any 1844 amb l’adveniment dels moderats al poder, van constituir la base de la primera experiència d’autogovern català amb la Mancomunitat de Catalunya (1914-1925). Van ser suprimides el 1931 per la II República i restablertes de nou el 1938, com a Comisión Gestora, pel règim franquista.

A Tarragona, es va constituir una primera Diputació Provincial l’any 1822, de la que en fou president Jacobo Gil de Avalle. Posteriorment, i en compliment del Reial Decret de 25 de setembre de 1835, el governador civil de la província convocà eleccions, i la nova constitució provincial es feia públic en el Butlletí Oficial de 26 de gener de 1836. La primera sessió de la nounada institució va tenir lloc el 2 de març següent . Amb el temps, la nova corporació tarragonina va anar ampliant competències i desenvolupant una capacitat operativa cada cop més gran que es va traduir en un lògic augment de la producció documental. La necessitat de comptar amb una dependència que custodiés aquesta ingent producció i la conservés amb un ordre coherent, va precipitar la creació de l’arxiu central.

D’aquesta manera podem documentar l’existència de la figura de l’Arxiver des de l’inici de l’últim terç del s. XIX, ja que en els pressupostos de la Corporació de 1866-1867, consta en una partida de 1.550.- pta. el sou de l’arxiver i dipositari . Arrel de la promulgació de la Llei Orgànica de 20 d’agost de 1870, la Corporació va publicar un Reglament en el que dedicava sengles capítols al Registre i a l’Arxiu, respectivament. En aquest últim, a través de 4 articles: designava un cap orgànic per a l’Arxiu, establia un calendari de transferències, regulava l’accés als fons i el dotava de biblioteca auxiliar , articles que dins de l’actual concepció arxivística constitueixen la base principal d’aquesta ciència. Podem afirmar, doncs, que des del darrer terç del segle XIX, la Diputació de Tarragona ja comptava amb un Arxiu central, reflectit en els seus inventaris de béns, i que reservava, per a aquesta dependència, una plaça en la seva plantilla de personal.

Amb tot, són les pròpies actes de la Corporació les que ens proporcionen major nombre de notícies sobre l’Arxiu. El 8 de febrer de 1876, els diputats acusaven rebuda d’una memòria de Carreteres corresponent al bienni 1870-1872, la qual remetien “al archivo de esta Corporación” . És més, sabem el nom de l’oficial archivero d’aquells moments, Francisco Ferriz, al qual se li desestimava la petició d’augment de salari . La seva sol·licitud, tal volta va motivar una petita reestructuració, l’execució de la qual ens permet constatar que ja llavors l’Arxiu depenia de Secretaria General:

“la sola modificación de dar al Archivero la categoría de oficial segundo y el haber anual de 1.875 pesetas, viniendo obligado a desempeñar los negociados que le confie en Secretaria el Jefe de la Sección, y á asistir á la oficina como todos los demás empleados á las horas ordinarias y extraordinarias que el buen servicio exija, sin desatender por ello el cuidado del archivo” .

Una altra petita reestructuració s’esdevingué tres anys més tard (juny de 1879), quan l’Administració va dotar l’Arxiu de mobiliari, amb estants i prestatgeries adequades, “Siendo de absoluta necesidad y urgencia la construcción de varios estantes y armarios para colocar el gran número de expedientes que existen hacinados en estas oficinas...” . Aquesta obra precisà d’un projecte que va anar a càrrec de l’Arquitecte provincial, Francesc Barba Macip, cosa que ens fa pensar en l’abast de la reforma. De tota manera, sembla que ultra la preocupació de dotar l’Arxiu del mobiliari adequat, persistí la descurança en l’ordenació dels documents. El setembre de 1887 no hi havia forma de trobar els comptes municipals de l’ajuntament de Benissanet, cosa que motivà la queixa del consistori: “se acordó llamar la atención del Sr. Gobernador acerca del desorden y desbarajuste en que se dice estar el Archivo provincial, disponiendo que se busquen las cuentas de referencia y dicte las providencias necesarias a fin de que se ponga orden y arreglo en el referido Archivo” .

L’oficial Arxiver no restava únicament a la total disposició de la Diputació, sinó que també ho podia estar al servei del Governador Civil, ja que la Corporació provincial no deixava de respondre a l’organització jerarquitzada i centralitzada del poder executiu, dins del qual n’era un esglaó subordinat a la superioritat política de la província, el governador civil. De fet, i fins després de la Guerra Civil de 1936-1939, la Diputació exercirà funcions administratives, arrenglerades a les polítiques que seguia el Govern Civil. No ha de sorprendre, doncs, que a finals del mes d’abril de l’any 1881, l’oficial arxiver fos reclamat a prestar serveis a l’edifici del Govern Civil, per bé que sembla que de manera molt puntual, a efectes d’emetre dictamen sobre determinades qüestions . Amb tot, l’assumpte resultava administrativament inviable, puix que l’empleat que tenia a càrrec l’Arxiu era, alhora, l’oficial de la Secretaria . El primer procediment de provisió formal per a la plaça d’Arxiver-Bibliotecari, el trobem el 1906 . El 1929, el conserge Francisco de las Heras Somolinos tenia cura de la seva ordenació i conservació .

Fins a la implantació de la Generalitat de Catalunya, va ser la Diputació de Tarragona la que va liderar les principals iniciatives en matèria d’arxivística. Així, l’any 1945, amb els municipis de la seva demarcació coordinava activament l’elaboració d’un cens sobre documentació antiga dels municipis que es va realitzar a escala nacional , i el 1961, es proposava que instaurés un premi de 5.000.- pta. per a l’arxiu millor ordenat de la província , etc.

El 1964, sota la presidència d’Antoni Soler Morey, es va emprendre una nova reestructuració administrativa que va dotar l’Arxiu d’unes dependències que asseguraren la bona conservació de la documentació, una classificació orgànica-cronològica adequada per a la localització, i personal especialitzat per a la custòdia i el règim de consulta. El 1979, comptava amb 8.600 unitats documentals, horari obert al públic, i, àdhuc, servei de reprografia . L’any 1994, gairebé doblava aquest nombre d’unitats, i les disposava en més de 2.000 metres lineals de prestatgeria, etc . Actualment, a l’espai de l’Arxiu General, s’hi afegeixen diversos dipòsits de documentació compactada.

Per resolució de 22 de gener de 1997, s’adoptà l’acord de traslladar els fons documentals històrics i sense vigència administrativa (anteriors a l’any 1965), a les dependències compactades del Centre Cultural del carrer Santa Anna núm. 8, local que acull igualment el Museu d’Art Modern i la biblioteca auxiliar .

En virtut del darrer Reglament de l’Arxiu de la Diputació, aprovat el 5 de març de 2001, es redefineix tota l’estructura arxivística de la Corporació. L’Arxiu General, que depèn de Secretaria General a través de l’adjuntia de Governació-Patrimoni, conté l’Arxiu Administratiu i l’Arxiu Històric .

Actualment, l’Arxiu Històric custòdia uns 320 metres lineals de documentació que va des de 1822 a 1972, i compta amb tots els elements que garanteixen la conservació dels fons, horari obert al públic i serveis de reprografia i d’assessorament tècnic, històric i bibliogràfic .