Demana imatge és la proposta amb la qual Leonardo va guanyar el I Premi Biennal de Valls Guasch-Coranty del Museu de Valls l’any 2001 i que s’exposarà al mateix vestíbul. Una sèrie conformada per set peces sobre lona, i l’Escola d’Art i Cultura de la Diputació a Valls acull i contextualitza l’exposició que amb el mateix títol és va programar l’any 2003 a la Capella de Sant Roc, espai contemporani del Museu de Valls, actual seu del Fons Robert Gerhard.
La imatge com a relat
Tota imatge és un relat i, alhora, un assaig sobre allò que és visible. Un relat perquè allò que anomenem jo constitueix una ficció habitada per l’empremta de certes imatges; un assaig perquè cada imatge porta, amb ella mateixa, la temptació de desxifrar-la.
Som, per tant, i en l’essencial, criatures fetes d’imatges, de representacions que construïm i que trobem, que rescatem de la memòria d’aquestes mateixes imatges: un rostre, una fotografia, un objecte i una pintura, un paisatge i el seu so registrat, un diari... Ja sigui perquè descobrim, en aquestes imatges que ens rodegen, una certa idea de bellesa, o perquè ens exigeixen una traducció a partir de les possibilitats que ofereixen qualsevol dels múltiples llenguatges, som, repeteixo, éssers fabricats a partir d’imatges.
No obstant això, qualsevol imatge és susceptible de ser llegida? O, almenys, és possible construir una lectura per a cada imatge? I, si és així, tota imatge es manifesta, davant dels ulls de qui la veu, com una trama de signes i regles, un relat que pot traduir-se per mitjà d’un llenguatge comprensible?
Si agafem com a referència les persones cegues, podrem observar que existeixen altres formes de percebre, com el so o el tacte, els quals habiliten i animen la imatge mental i la preparen per ser desxifrada. No obstant això, per a les persones vidents, la realitat transcorre com un continu d’imatges captades per la vista, el significat de les quals es reformula invariablement, de manera que composa un microcosmos lingüístic fet d’imatges traduïdes a paraules i de paraules traduïdes a imatges.
En una obra d’art, la imatge té una existència que no es pot captar, doncs cobra vida en el territori obert entre allò que l’artista va imaginar i allò que finalment va desenvolupar sobre un suport; entre allò que nosaltres podem entendre i allò que el nostre llenguatge i les nostres percepcions ens permeten; entre allò que coneixem i aprenem; entre el vocabulari utilitzat socialment i la cosmologia profunda de símbols, metàfores i associacions particulars que podem crear. Tractar d’interpretar una imatge artística és fondre’s en un abisme d’equivocacions i ambigüitats, un laberint de ressonàncies múltiples, on només pot existir una mena de consigna o d’acord previ: el fet de creure que aquella obra d’art pot dir-nos alguna cosa. La versemblança, l’autenticitat, el rigor o, fins i tot, la bellesa, són només valors afegits, convencions circumstancials i, en molts casos, estereotips de lectura.
Possiblement es inútil i infructuós intentar construir un sistema que ens permeti llegir imatges, un codi que desxifri el significat dels signes visuals abans d’atorgar-los una forma. Segurament, aquest hipotètic alfabet només és possible si l’apliquem a l’art, després de l’aparició d’aquesta mateixa imatge artística. En qualsevol cas, cada cop resulta més ineludible el fet que, a més d’estar construïts per imatges i de viure’n envoltats, som, vulguem o no, productors de noves imatges, el significat i radicalitat de les quals dependrà del sentit ètic que els atorguem. És a dir, de l’arrogància amb la qual siguem capaços de rescatar una imatge de la foscor, de l’oblit, il·luminar-la i lliurar-la a la realitat convertida en fascinació.
Valentín Roma
